La imatge de les fusions

Importància de la imatge gràfica en la comunicació de la realitat.

Tractament de la fusió de caixes d’estalvi als media

OPINIÓ

 

Francesc Morera

Article publicat en el número 239 (Gener-març de 2012) de la revista GREMI

 

A camel is a horse designed by committee.

Sir Alec Issigonis

 

En procedimientos que se basan exclusivamente en el gusto, el arquitecto solicitante queda perplejo y a menudo se pierden miles de dólares en intentos frustrados, por tener que hacer anteproyectos más que proyectos, para anticiparse o ajustarse a los dictados de los “expertos” cuyos gustos y filosofías difieren de los del arquitecto o son tan caprichosos que resultan incomprensibles.

Robert Venturi

 

Aquesta citació de l’arquitecte Robert Venturi, del seu llibre Aprendiendo de Las Vegas, és il·lustradora de la relació de poder entre el legislador i l’arquitecte, en aquest cas concret. L’extrapolació a altres situacions és evident. En la difusió de la notícia de les fusions de les caixes d’estalvi, un dels aspectes més importants que s’associa al resultat de la fusió és el nom i la imatge que prendrà la nova entitat. En els mitjans, la imatge és més immediata, més entenedora i perdurable que el text.

La imatge és la representació de la entitat i funciona com a signe en la mesura que li dóna la doble dimensió de significant i significat en la seva proposta. Podem llegir el signe (logotip) de manera que descomponent tots els seus elements arribem a una anàlisi que ens permeti elaborar una formulació del que entenem que ens comunica. Aquest és el mètode estructuralista, del que Foucault (1) va ser un representant a la dècada dels seixanta del segle XX tot i que ell va negar que ho fos.

El pensament de Foucault, entès com postestructuralista (encara que ell tampoc se’n reconegués), en el sentit de considerar que res no uneix el significat amb el significant ens permet qüestionar críticament tota estabilitat o certesa dels actes comunicatius. La lectura de les imatges de les caixes és un coneixement que interpretem en base a la nostra experiència (personal i social) que ha anat construint una classificació d’objectes i valors que estan en relació de poder entre ells. Foucault pensava que el saber científic estava més lligat al poder que a la veritat.

Reduir les informacions de les fusions al seu aspecte formal de marca és una manera de banalitzar el fet. Segons notícies de la premsa de l’any 2010, la fusió de les tres caixes (Sabadell, Terrassa i Manlleu) va portar l’aplicació d’un ERE (reducció d’un 15% de la plantilla i tancament de 150 oficines). La imatge física del nom i la marca, no se’n ressentirà (no se n’ha ressentit), no està expressant el mateix que la realitat intrínseca de la fusió. En un principi, les caixes a unirse eren 4, però la de Girona finalment no va continuar. L’explicació del logotip “Unnim” anava argumentada mol seriosament amb els quatre colors de les caixes i els quatre “ponts” d’unió entre elles (les dos “n” i l’”m”). Finalment no són quatre sinó tres les caixes a fusionar-se i la imatge va quedar igual. “El límite del saber será la transparencia perfecta de las representaciones a los signos que las ordenan” diu Foucault. Una de les tesis de Foucault és que el llenguatge (la descripció) estableix una relació sense fi entre les paraules i les coses.

La arqueologia com a mètode d’estudi li permet establir una relació del coneixement amb la designació de les coses i el llenguatge emprat en cada període històric. El context i el coneixement propi de l’època conforma el llenguatge. L’avenç del coneixement científic permet establir uns codis de comunicació més elaborats, aquí sembla que recull la idea de Wittgenstein de jocs de llenguatge, no en el sentit de variació de les estructures comunicatives sinó en la formació de noves estructures, capes de coneixement que ell va desvetllant amb mètodes d’arqueologia.

En les comunicacions de les fusions a càrrec dels media s’ha fet esment de les agrupacions i característiques del resultat i s’ha deixat en segon terme el procés i les seves implicacions: pèrdua de llocs de treball, tancament d’oficines… En tot el procés varem assistir a una representació sense subjecte. Talment com en el quadre de Velázquez que analitza Foucault parlant del protagonista del quadre: els reis “Este sujeto mismo –que es el mismo– ha sido suprimido. Y libre al fin de esta relación que la encadenaba, la representación puede darse como pura representación”.

Podem recórrer a Baudrillard (2) que ens ajuda a entendre la qüestió:

El momento crucial se da en la transición desde unos signos que disimulan algo a unos signos que disimulan que no hay nada. Los primeros remiten a una teología de la verdad y del secreto (de la cual forma parte aún la ideología). Los segundos inauguran la era de los simulacros y de la simulación en la que ya no hay un Dios que reconozaca a los suyos, ni Juicio Final que separe lo falso de lo verdadero, lo real de su resurrección artificial, pues todo ha muerto y ha resucitado de antemano.

 

El resultat que es difon de la fusió, el que es comunica, és una representació de la entitat resultant, presa com un enunciat -no un discurs- en el que segons Foucault no consisteix en analitzar relacions entre l’autor i allò que diu, sinó que es tracta de determinar la posició que un individu ocupa per a ser el subjecte de l’enunciat. Segons ens aclareix Deleuze (3) , els enunciats són previs a les frases, que les suposen implícitament, són creadors de paraules i objectes.

En les imatges de les marques veiem reflectides les relacions de poder entre les entitats que s’han fusionat. En Unimm, el resultat ha fugit de tota vinculació amb l’anterior, fins i tot el nom designa, mostra una acció que no té res a veure amb el negoci (diners) i sí amb el fet de la fusió (unim…). El repartiment de poder entre els tres components queda en segon terme i l’haurem de descobrir en els detalls del balanç comptable de cadascun d’ells. En la CatalunyaCaixa sí que queda evident el major poder de Caixa Catalunya en la fusió. Tot i les concessions de colors corporatius al logotip, la presència de les altres dues caixes quedarà ben aviat oblidada, si no ho està ja. Recordem quines eren les altres dues? Per Foucault el poder és saber. No a la inversa, com semblaria lògic. Pensar que el que té el saber pot ostentar el poder és, si més no, conseqüent. Però Foucault va més enllà i afirma que el poder és saber, ja que és el que informa tota consciència. Per Foucault, l’individu és producte del poder.

Per ordenar i comprendre les relacions de poder, Foucault determina l’ús del diagrama, “Es la exposición de las relaciones de fuerzas que constituyen el poder, [...] es el mapa de las relaciones de fuerzas, mapa de la densidad, de intensidad, que procede por uniones primarias no localizables, y que en cada instante pasa por cualquier punto”, o “más bien en toda relación de un punto a otro” com diu Deleuze. El concepte de diagrama és més ampli que el de “panòptic” que Foucault havia utilitzat abans i que explica les relacions de vigilància sobre l’individu. Vigilància permanent i oculta, fins al punt que l’individu se sent vigilat en tot moment, car que no sap mai quan està sent vigilat. Això porta a un autocontrol per part de l’individu en qüestió.

La relació dels media envers els individus receptors de les notícies pot assimilar-se a l’estructura de panòptic: el mitjà és omnipresent i ho veu tot, mentre l’espectador o lector rep una informació dirigida, unidireccional, en el sentit comunicatiu i que el fa sentir la sensació de sentir-se vigilat, o dit d’una manera més suau, controlat. Seguint amb el paral·lelisme, els logotips que ens mostren els media és el resultat formal dels diagrames interns de les institucions. La representació sígnica de les forces subjacents en les empreses. La relació d’aquestes forces és el poder que emanen.

Per acabar amb l’anàlisi dels media en relació a la fusió de les caixes, podem qüestionar-nos el seu discurs a la manera de Foucault, seguint els quatre principis de l’ordre del discurs: 1) Principi de trastocament, 2) principi de discontinuïtat, 3) Principi d’especificitat i 4) principi d’exterioritat.

Aquest mètode, l’engloba en dos conjunts, per una part una anàlisis “crític”, que utilitza el principi de trastocament i per l’altre, el conjunt “genealògic”, que utilitza els altres tres principis.

 

Anàlisi crític: hem parlat abastament de la intenció selectiva del discurs dels media en referència a les fusions i de la proposta discursiva de les mateixes caixes, subjectes de les informacions. El terreny de joc, per dir-ho així, és el que s’ha plantejat des de les instàncies que ho ordenen, excloent els suposats beneficiaris de les fusions, que alhora i paradoxalment són els estalviadors que donen sentit a les caixes. Només des de l’estranger s’ha fet una anàlisi més objectiva de la situació. El poder que també hem esmentat ha jugat un rol determinant

 

Anàlisi genealògica: Com diu Foucault, “la crítica analitza els processos de rarefacció, però també el reagrupament i la unificació dels discursos; la genealogia estudia la seva formació dispersa, discontinua i regular alhora”. Així doncs, i com assenyala Foucault, que “[...] la diferència entre les dues no són tant d’objecte o de domini, com de punt d’atac, de perspectiva i de delimitació” ens porta a concloure que el discurs que s’ha plantejat sobre la fusió de les caixes d’estalvi respon a una necessitat real del sistema de caixes, que havia de sobreviure per condicionants interns ineludibles, i que degut a les pressions del poder financer exterior no podien afrontar un futur amb garanties.

 

La formació del discurs, dispers, discontinu però regular al mateix temps anava sempre en la direcció prefixada: la fusió és inevitable i la millora en el sistema anirà a favor dels impositors, tant individualment com socialment. El panòptic

funciona i el ciutadà queda ostatge del sistema, i com a premi, pot continuar accedint al “no-lloc” de la seva agència (en el sentit que li dóna Marc Augé  4 ) o del museu que de moment continua sent de franc.

La imatge gràfica d’una empresa o institució és la representació de la mateixa. Aquesta afirmació és més vinculant del que sembla a primera vista. Una lectura de la projecció de la marca diu molt de qui la transmet. No és casual. El disseny gràfic gestiona aquesta comunicació. És la seva funció.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1 Michel Foucault, (Poitiers, 15 d’octubre de 1926 – París, 26 de juny de 1984), va ser un filòsof francès i titular d’una càtedra al Collège de France a la qual va donar el títol d’Història dels Sistemes de Pensament.

2 Jean Baudrillard (Reims, França, 29 de juliol de 1929 – París, 6 de març de 2007) fou un sociòleg i crític de la cultura. El seu treball es relaciona amb el postmodernisme i el postestructuralisme.

3 Gilles Deleuze va néixer el 1925 a París. Entre 1944 i 1948, va cursar els seus estudis de filosofia en La Sorbona. La filosofía es l’art de formar, d’ inventar, de fabricar els conceptes», dirà el mateix Deleuze a Qu’est-ce que la philosophie ? (Què és la filosofia?).

4 Marc Augé és un antropòleg francès nascut a Poitiers l’any 1935, especialitzat en la disciplina de l’etnologia. En la seva obra, hi destaca una valenta aproximació al concepte de la “sobremodernitat” construït a partir d’una reflexió sobre la identitat de l’individu en funció de a seva relació amb els llocs quotidians i la presència de la tecnologia.